El Pàdel

 

El PÀDEL és un esport de pilota i raqueta en què s’enfronten dos jugadors o dues parelles de jugadors. Es juga en una pista rectangular (10m. d’ample per 20m. de llarg) dividida transversalment per una xarxa i circumdada per parets, en els fons i en els extrems dels laterals, i una reixa metàl•lica perimetral. L’objectiu és fer passar la pilota per sobre la xarxa, de manera que l’adversari no la pugui tornar. És un esport que té ritme, continuïtat i no requereix excessiva força ni gran forma física. És apte per totes les edats i divertit fins i tot jugant amb un contrincant de nivell diferent.

Per jugar es necessita roba adequada (calçat esportiu, pantalons i samarreta d’esport), pales, pilotes i una pista de pàdel.

La Federació Espanyola de Pàdel, per campionats oficials o tornejos del calendari oficial, exigeix que la superfície estigui recoberta de gespa artificial o moqueta:

• Les pistes-turf, amb sorra composta per àcid que fa que no rellisqui tant i que les pilotes surtin amb la potència inicial, donen resultats semblants a la terra batuda. Són pistes dures que poden provocar lesions si no es porta el calçat adequat.

• La gespa artificial permet lliscar i girar reduint el risc de lesions. Les fibres ofereixen un correcte rebot de la pilota i asseguren l’estabilitat dels peus. Són superfícies a l’aire lliure que poden arribar a temperatures altes i necessiten un manteniment periòdic.

Hi ha altres superfícies de joc com la terra batuda, on el jugador ha d’estar més preparat ja que pot patinar fàcilment i necessita un manteniment diari. En canvi, el formigó polit és molt resistent, econòmic i durador amb un manteniment mínim.

La sola del calçat, puntejada o espigada per facilitar l’arrapada, hauria de tenir forma de trèvol per agafar-se millor a la superfície, incorporar un sistema amortidor al taló per absorbir els cops i un bon suport posterior per prevenir lesions de turmell.

Un alt percentatge de lesions de pàdel són per excedir les capacitats de les articulacions, músculs i lligaments (tendinitis, sobrecàrregues i contractures) respecte a les càrregues a suportar per:

• Excés de treball (repeticions d’un cop, quantitat d’hores de partits,…).

• Temps de recuperació insuficient entre partits (modifica la capacitat del cos a la resposta esperada).

• Escassa preparació abans dels partits (falta d’escalfament general i progressiu abans del primer moviment intens).

• Descompensacions musculars per les pròpies característiques de l’esport (caldria un treball al gimnàs per a buscar una biomecànica correcta del moviment).

Les lesions més freqüents són articulars i musculars. Les articulacions (turmells, genolls, colzes i espatlla) es poden lesionar per traumatismes repetitius (tendinitis) o ser accidentals, per l’explosivitat i els canvis ràpids de direcció, provocant esquinços, altres lesions articulars, lesions superficials i òssies.

L’esquinç de turmell (17%) és la lesió més freqüent seguit per les contractures musculars, l’epicondilitis i les ruptures musculars de bessó. També sumen lesions les tendinitis d’espatlla, de genoll, les lumbàlgies i altres lesions provocades pels salts, les carreres i el manteniment de posicions (fascitis plantars, butllofes, tendinitis aquília…).

El 17% del total de lesions del pàdel és l’esquinç de turmell. El  mecanisme lesional és l’estripada, distensió o estirament excessiu dels  lligaments, a causa d’un mal gest que torça el peu. El lligament lateral extern, format per tres porcions (l’anterior o peroné-astragalí anterior, la mitja o peroné-calcani i la posterior o peroné-astragalí  posterior), sol ser el més afectat. Els esquinços de turmell poden ser de tres graus segons la gravetat, que pot anar de d’una distensió de lligaments fins a la ruptura total de les tres porcions.

La prevenció de l’esquinç de turmell comença amb la consulta al metge i al professional de l’esport per valorar les condicions de salut que permetin tant la pràctica esportiva com la idoneïtat entre individu i esport. És imprescindible que la musculatura estigui en bon estat i que el nivell de propiocepció (capacitat de reacció davant d´un moviment inestable) sigui l’adequat.

Fets aquests preliminars, cal:

• Fer exercicis preventius dos cops per setmana: propioceptius (turmell i genoll recolzat sobre una cama) i de desestabilització.

• Millorar la tècnica entrenant desplaçaments laterals i cap enrere (amb expert).

• Escalfar abans i estirar després de jugar.

• Practicar amb prudència i evitar superfícies d‘herba artificial gastada.

• Evitar sessions de més de dues hores.

• Recollir les pilotes de la pista.

• Utilitzar calçat adequat, amb els cordons correctament ajustats.

• Tenir en compte que el risc de lesió és més gran en competició.

• No oblidar la hidratació.

Si, malgrat aquestes precaucions, s’acaba patint un esquinç de turmell amb dolor articular, inflamació, hematoma i calor localitzat, el tractament inicial, (primeres 24-48 hores), es basa en el concepte RICE:

 R: Repòs relatiu.
 I: (Ice) Aplicar fred a la zona afectada.
 C: Compressió amb embenat.
 E: Elevació de l’extremitat.

Si cal, es poden tenir en compte analgèsics i antiinflamatoris. Amb dolor intens, zona molt deformada i inflamada o que no remet en breu, s’ha d’anar al metge.

Quan baixen la inflamació i les molèsties es comença la mobilització i es treuen les benes compressives. Pot ser necessària la rehabilitació amb fisioterapeuta i/o osteòpata per aconseguir una correcte recuperació amb exercicis propioceptius, potenciació muscular i reequilibri integral, sense descartar els embenats, tant funcionals com de kinesiotape.

La reincorporació a la pràctica esportiva necessita:

• treball de coordinació i propioceptiu (volea monopodal o sobre bosu)

• Exercicis per enfortir el turmell (treball amb gomes, salts, desplaçaments,…). La intensitat dels exercicis augmenta amb els ulls tapats.

• recuperar les sensacions del jugador, en la darrera fase de rehabilitació, treballant la unió de vàries accions (desplaçament amb salts, girs i acceleracions amb frenada,…) amb la pala a la mà, a la pista de pàdel.

Acabada amb èxit la recuperació es pot tornar al ritme d’abans tenint en compte que, per evitar recaigudes, cal introduir aquests exercicis en la rutina d’entrenament.

Dolors Bernadas, Maria del Mar Egea, Bernabé Samper
Alumnes de 3r de Podologia. Curs 2013-14

Bibliografia
-Estudio epidemiológico de las lesiones  en el Deporte. Ocio. Parte II: Pádel. Instituto de Prevención, Salud y Medio Ambiente. Universidad Politécnica de Madrid y Fundación Mapfre. Julio 2013
-Tríptic “Prevención de lesiones en el deporte: Pádel. Fundación Mapfre (www.fundacionmapfre.org)
-Blog “Preparación Física Pádel”, consultat (8.05.2014) a http://www.preparacionfisicapadel.com/2011/06/esguince-de-tobillo-en-padel.html